Martí se implicó, a finales de 1977 en la fundación de la Agrupació Unitària d’Esquerres-Exèrcit d’Alliberament Catalá (AUE-EAC), en la que confluiría con militantes del PSAN-P. Recibieron entrenamiento en Ipar EH a finales de 1978, y regresando a Cataluña para formar el primer comando de la organización armada Terra Lliure.
Por Angelo Nero
“Els que el vàrem conèixer en els temps de la clandestinitat, els que havíem coincidit alguna vegada amb ell en les seves enganxades nocturnes de pasquins, a les quals ell no faltava mai i jo de vagades sí. L’última d’aquestes enganxades que vaig fer amb ell va ser una nit al Passeig de Gràcia amb el bust de Josep Tarradellas i Joan, reivindicant la seva tornada a casa coma President dels catalans, en el moment d’aquell llarg part de la democràcia. En Martí, amb la seva mosca de pèl sota els llavis (en aquell temps), amb la seva llarga cabellera rossa onejant per damunt de les espatlles, era un jove alegre i ple d’acudits, nacionalista fins al moll dels ossos, per trobar a Martí Marcó en una manifestació només calia buscar la bandera estelada més alta i més grossa perquè a sota estava ell.
Ell era un jove, com diu Raimon, amb la cara al vent, amb el drap de la seva senyera al vent, amb la seva cabellera al vent, aquella cabellera que es lligava amb un monyo al clatell quan olorava les forces de la repressió, quan ensumava que s’apropaven els grisos. Ell deia a la meva filla: “Jo no tinc la culpa d’haver nascut en un país envaït, no puc viure sota el jou de la dictadura d’un estat repressiu, jo sóc lliure com un ocell, sóc per damunt de tot independentista de Països Catalans, la meva vida, encara que sembli un contrasentit, és una lluita reivindicativa per la justícia i per la pau”.
“Rèquiem per Martí Marcó”, Pere Fisas i Saperas
Esta semblanza de Martí Marcó fue publicada en el semanario Canigó, en el primer aniversario de su muerte. Pero, ¿quién era Martí Marcó? Un joven de apenas veinte años, en que había nacido en 1959 en el barrio de Padró, en Barcelona, cuando gobernaba la ciudad condal José María de Porcioles, que durante su longevo cargo -dieciséis años- hasta casi el final del franquismo, transformó, muchos dicen que para la mal, la capital catalana, fomentando la especulación urbanística.
Martí había estudiado electricidad, y trabajaba en un taller mecánico, mientras continuaba con sus estudios en horario nocturno, pero una de sus grandes pasiones era el montañismo, como a muchos jóvenes de su época, y la escalada, una afición que era también una forma de adentrarse en los círculos independentistas. En la montaña Martí encontraba la libertad que les era negada en aquella Cataluña en blanco y negro del franquismo.
Desde muy joven comenzó a participar en movilizaciones que eran duramente reprimidas por la policía armada, pero la represión no le desanimó de destacarse en los rambleros, unas manifestaciones que siempre remataban en las Ramblas, con duros enfrentamientos con aquellas bestias vestidas de gris, las fuerzas de choque del régimen. También comenzó a militar muy tempranamente, y llegó a forma parte del Consell Executiu d’ERC, representando a las Joventuts d’Esquerra Republicana, y también pasó por Estat Català, el histórico partido independentista fundado por Francesc Macià.
En verano 1976 se produjo en Cataluña la Marxa de la Llibertad, para reclamar de forma pacífica, la amnistía, y las libertades sociales y nacionales, en el ámbito de los Països Catalans. Seis columnas, bautizadas con los nombres de Tramuntana, Llüis Companys, Francesc Maciá, Abat Escarré, País Valencià y Rafael de Casanova, recorrieron los territorios de habla catalana -dos columnas más se sumaron en la Catalunya del Nord- desafiando a las autoridades de ese franquismo sin Franco que ya estaba orquestando la transición. La fuerte represión policial, ordenada por el ministro de gobernación, Manuel Fraga, apoyada por grupos de extrema derecha, no impidió el éxito de la convocatoria. Martí Marcó, que entonces tenía 17 años, fue uno de los numerosos detenidos y multados por participar en la Marcha.
Martí se implicó, a finales de 1977 en la fundación de la Agrupació Unitària d’Esquerres-Exèrcit d’Alliberament Catalá (AUE-EAC), en la que confluiría con militantes del PSAN-P. Recibieron entrenamiento en Ipar EH a finales de 1978, y regresando a Cataluña para formar el primer comando de la organización armada Terra Lliure. El 26 de enero de 1979, por la mañana, junto a sus compañeros Frederic Bertanachs, y Joaquín Pelegrí, planeaban atracar un transporte blindado de Banca Catalana, cuando fueron interceptados por la policía, en el cruce de las calles Bruc/Diputació, que ametralló el vehículo en el que viajaban los tres militantes independentistas. Tres de esas balas impactaron en el cuerpo de Martí Marcó, que moriría tres días después en el Clínic de Barcelona. Su compañero Federico Bentanachs recogería estos hechos en el libro “Memòries d’un rebel: records d’un exmilitant de Terra Lliure” (2003).
En 2022, en el aniversario de su muerte, Jaume Renyer escribía: “A les vacances d’estiu del 1978, quan el temps inexorable l’anava apropant inconscient a l’hora del seu holocaust, vàrem coincidir a Peralada d’on era oriünd i mig ajaçats sota l’ombra d’un arbre em deia: “Tu creus que això és la democràcia ?. Jo sempre havia associat aquest fet amb la llibertat i aquí continuen governant-nos amb l’estaca a la mà, no, jo no puc acceptar aquesta democràcia, jo em sento independentista com ho va ser aquí dalt, a Prats de Molló, Francesc Macià, com Lluís Companys quan va proclamar la República, com a l’any 1934 quan va proclamar la Nació Catalana Independent”. Jo li demanava temps i calma, paciència que tot arribarà al seu degut temps, però ell em retreia: “Tots els que penseu així viureu sota l’estaca, sempre viureu de caritat”. L’última imatge que porto gravada dintre i que no oblidaré mai més, és la de la diada de Sant Jordi a Montjuïc reivindicant l’Estatut, aquella nit el jove falcó al cim més alt de la cascada, davant de milers de persones, impertèrrit, amb força i amb gràcia onejava la seva gran senyera estelada al vent de la llibertat, al vent de Catalunya, al vent del Món”.
Se el primero en comentar